Perquè drogues, un porret de maria o marihuana no gràcies Només vull normalitat

Em llevo de bon matí m'aixeco, el primer que faig és sortir al carrer a resiprar aire fresc d'un dia d'estiu em poso les bambes i començo a correr fins que el meu organisme genera una producció considerable  de endorfines em trobo bé, i de sobte decideixo anar al supermercat a fer un reguitzell de compres, arribo i de bell nou torno a andreçar la casa i estibar la meva llibreria estic satisfet de com he encetat el dematí i respiro alleujat. Em dic a mi mateix Som-hi Sergi em dirigeixo al parc i em sento en un banc d'una volada.

Em fixo en la canalla com juga a futbol a la gespa i aleshores penso com riuen amb només un esfèric als peus i són la mar de optimistes explicant-se coses banals i sense gaires complexitats, després em venen records de infància fins i tot em venen les olors d'aquells temps en que s'apropava l'hora de dinar i tornavem a casa tots coföis.

-Ens veiem aquesta tarda 

Els hi deia jo 

-D'acord aquesta tarda t'espero 

Eran epoques de inocència marcades pel pas del temps, els amics eran aquells dels quals n'estaves segur que sempre tornarien per ferte la guitza , alguns els seguirias enveient, d'altres ja no, i la  gran majoria pràcticament no eram concients dels problemas de la societat i no ens preocupavem, al cap d'un temps ens varem fer majors i ja no erem així , ans al contrari només pensavem en les revindicacions socials i l'activisme arrinconan i desán aquells anys, és just llavors quan m'enadono que la normalitat és fantàstica i el poc que la fem servir en un món globalitzat que avança a un rimte esfereïdor. Quan va ser l'última vegada que vaig tenir una conversa agradable amb l'amo del bar i sense presses, de ensumar el cafè i  al xurrup xurrup de la cafetera indican que ja està llest per pendre.

Quan va ésser aquell cop que per un moment vaig aclucar els ulls i vaig parar atenció a les meves orelles per escoltar  una abassegadora tempesta d'estiu,  tapant les tapes d'un  llibre abraonat entre les meves mans de biología i natura o qualsevol altre tema fenme l'orni durant una bona estona. Mira fixament als ulls a totes aquelles persones que tan t'estimas mentre et parlen i t'expliquen coses amb serenor i bon tracte, on amb  aquella nena o nen per la qual et sentias esbalaït/da per la seva capacitat creativa i la seva oratòria a la hora de exposar i postular el que pensava.Aquella primera atracció de la Adolescència on la Dopamina la Oxitocina i la Feniletilamina i la serotonina  feian els primers balls inmemorables dins al meu cervell emocional, contemplan cada paraula i relentitzant el temps en veure cada paraula que excrutava als seus llàvis i focalitzant tota la meva antenció en aquell punt,era un sentiment fantàstic carregat de entusiasme, aleshores tot el meu organisme generava una explosió química d'endorfines i em sentia bé, sense drogues ni susbstàncies psicotropiques per tenir una estimulació sensorial,otes aquestes sensacions eran tan agradables que m'hagués quedat clixat per en aquells moments per sempre. Els simples paisatges dels rostres i la seva comuncació no verbal amb desconeguts que et miraven de fit a fit i de sobte sense saber com et convidaven a un simpàtic i sincer somriure, són coses que de gran per les presses ja no aprecias, en definitiva de marrecs volem ser majors per tenir un major control sobre nosaltres mateixos, de grans en canvi ens n'adonem que tan mateix seguim restan manipulats amb enganyifes i demagògia i menspreu que el igrés a la vía adulta no era com s'amginava un i que pot-ser tenias més autocontrol de tu mateix aleshores que no pas ara, i decideixes intentar tornar experimentar aquells moments i apreciar lo més inperceptible sense vituperar la normalitat.Altrament dit aprofitar al màxim als teus neutransmisors per les coses més normals, sense necesitat de drogar-te distorsionant la teva percepció de l'entorn.